Entre els anys 1940 i 1946, el jazz viu un moment de transformació profunda i apassionant.
En aquest recorregut històric, explorarem el final de l’era de les grans big bands i el naixement de nous llenguatges musicals.
Tommy Dorsey i Frank Sinatra representen l’època daurada de les orquestres de ball i la popularització del jazz vocal.
La veu de Billie Holiday, íntima i colpidora, ens mostra la dimensió emocional més profunda del jazz.
El seu diàleg musical amb Lester Young defineix una nova manera de frasejar, més lírica i personal.
Duke Ellington, amb el contrabaix revolucionari de Jimmy Blanton, eleva la big band a un nivell artístic sofisticat.
Glenn Miller simbolitza l’èxit massiu del swing en el context de la Segona Guerra Mundial. Paral·lelament, a les jam sessions nocturnes de Nova York, neix una revolució sonora.Charlie Parker i Dizzy Gillespie trenquen amb les formes del swing i donen pas al bebop.El bebop aposta per tempos ràpids, harmonies complexes i una nova llibertat creativa.
Aquest canvi marca el pas del jazz de música de ball a música d’escolta i experimentació.
L’orquestra de Woody Herman actua com a pont entre el swing i els nous llenguatges moderns.
Els seus músics joves incorporen idees del bebop dins el format de big band.
En aquest període conviuen tradició i ruptura.
El jazz es diversifica i es torna més individualista, els solistes guanyen protagonisme creatiu i les orquestres continuen sent importants, però ja no monopolitzen l’escena.
És una etapa de canvi estètic i generacional i també és un moment marcat pel context social i bèl·lic.
Entre 1940 i 1946, el jazz experimenta el canvi mes profund de la historia i posa les bases del que serà el jazz modern.

Podcast: Play in new window | Download